Ruta historicoartística
Un passeig per la història de Peníscola per descobrir racons màgics
LA PORTETA
Comencem la visita en aquest punt, lloc ideal per fer una breu aproximació etimològica a l’origen del topònim de Peníscola, que apareix per primera vegada amb el nom grec de Chersonesos, la traducció del qual és península. Així doncs, la Chersonesos grega es transforma en època romana en pene + iscola, (és a dir, quasi illa, per causa de la seua topografia) forma llatina de la qual deriva el nom actual. Durant l’estada dels àrabs es converteix en Banàskula: rica en aigua, inexpugnable, envoltada de camps. Apreciem que els noms donats es troben en relació amb la situació topogràfica, en la qual els manantials d’aigua dolça, que brollen del mateix tómbol, han jugat un important paper. Possiblement, i gràcies a les bones condicions naturals, la majoria de civilitzacions i pobles van trobar el tómbol i els voltants un lloc ideal per instal·lar-s’hi. Els diversos pobles que han habitat Peníscola ens han deixat un ric patrimoni arqueològic que, en part, pot veure’s en el Museu de la Mar.
En el lloc on ens trobem, la Porteta, se situava el port originari, la qual cosa és evident per les restes que encara perduren: part de l’antiga murada amb els contraforts, una argolla per a l’amarratge de les naus i la mateixa Porteta, la porta de l’antic embarcador. També hi trobem la Porta del Socors, porta que connectava de manera ràpida i directa el port antic amb el castell.
PARC D’ARTILLERIA
Obra de l’enginyer militar Antonelli, és un antic espai militar on conflueixen les muralles medievals amb les renaixentistes i on es dibuixen angles que formen puntes per fer així la fortalesa més inexpugnable. S’hi pot veure el polvorí, edificat el 1748, la construcció del qual va ser modèlica. Fa anys, va ser restaurat com a jardí botànic i s’hi poden observar espècies autòctones de la Serra d’Irta. És un jardí preciós des del qual podrem apreciar vistes meravelloses.
PLAÇA D’ARMES
Aquesta plaça és el lloc on tots els vuit i nou de setembre tenen lloc les danses, una manifestació folklòrica ancestral en la qual es duen a terme danses processionals que expressen la devoció a la Mare de Déu de l’Ermitana. Aquesta tradició data de l’època en què la fortalesa va ser reconquerida per Jaume I, qui va tornar el culte a la imatge mariana, relegada per l’apòstol Jaume. Destaca en aquesta plaça la presència de les escales que ens duen fins l’església de l’Ermitana, recorregut processional que fan els dansants, els quals es dirigeixen al temple en parelles, portant un d’ells a l’altre sobre els muscles.
ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DE L’ERMITANA
És el centre d’una devoció popular d’origen medieval. Està emplaçada al costat del castell en un solar en què hi va haver una altra edificació religiosa en el segle VI. Les obres de l’actual santuari van ser realitzades entre 1708 i 1714 a instàncies del llavors governador de la plaça, Sancho de Echevarría, en una immillorable fàbrica de carreu amb adorns, escuts i motllures perfectament llaurats. La traça de la façana integra el campanar a la testera amb una elegància de composició sòbria poc freqüent dins del barroc valencià.
Està emplaçat en la zona més elevada del penyal, i assoleix una alçària de 64 m sobre el nivell de la mar. El perímetre és d’uns 230 m i té una alçària mitjana de 20 m. Els templers van construir aquesta obra romànica sobre restes de l’antiga alcassaba àrab entre 1294 i 1307. De similars característiques a les construïdes pels mateixos cavallers a Terra Santa i Catalunya, destaca el seu paregut amb el castell de Miravet, construït 150 abans. Benet XIII va realitzar-hi petites reformes durant la seua estada al castell i el va transformar en palau papal. La fàbrica dels murs és de pedra llaurada i totes les dependències es cobreixen amb voltes de canó, en ocasiones una mica apuntades, que arranquen d’impostes molt simples formades per un cordó motllurat. Els buits de les portes estan forjats amb arcs de dovellatge ampli i generós. Destaca en tot el conjunt la sobrietat i la solidesa de la construcció, tant a les estances templeres com a les estratègiques i intricades dependències pontifícies que més tard hi va realitzar Benet XIII (entre les quals va estar instal·lada una de les millors biblioteques del món). Però, tal vegada, el major interés arquitectònic del castell es troba en la solució voltada del Cos de Guàrdia i en l’austeritat i severa proporció de la Basílica dels Templers. Utilitzada per Benet XIII i Climent VIII com a Basílica Pontifícia, s’uneix a les característiques constructives de la resta d’estances el presbiteri que forma absis semicircular cobert amb una mitja cúpula de quadrant d’esfera sobre un arc toral i un petit finestral situat en el centre de l’absis que il·lumina l’espai. En aquesta basílica van reposar durant un temps les despulles del pontífex. Les modificacions introduïdes per Felip II per artillar la fortalesa, així com els bombardejos soferts en les nombroses guerres i setges, no van alterar substancialment la conformació del castell, que va ser declarat Monument Historicoartístic Nacional el 1931. El 1957, per ordre ministerial, es va cedir la gestió del castell a la Diputació de Castelló, que en va iniciar la restauració.
Sortint per la porta principal del castell, el primer que crida la nostra atenció és el Far, construcció típica marina per a l’avís lluminós nocturn dels navegants. La llum del far assoleix unes 35 milles. Antigament, en absència de corrent elèctric, s’usaven fogueres. D’aquí que el carrer contigu tinga el nom de Farons. El far és un dels edificis més emblemàtics de la pel·lícula Calabuch, rodada el 1956 a Peníscola per Luis García Berlanga. La construcció actual és de l’any 1892
Aquest petit museu s’emplaça en l’antic edifici de les Costures, situat al costat més a l’est del promontori i configurat en el segle XVIII com un quarter d’artilleria. El Museu de la Mar ret homenatge a la tradició marinera de la gent de Peníscola, i dóna a conéixer els aspectes marítims de Peníscola des de les primeres cultures pobladores fins a l’actualitat. Està dividit en tres seccions: la Historicoarqueològica, en la qual ens endinsem en els orígens mariners de Peníscola; la secció de Pesca, on es representa la vida pesquera mitjançant una anàlisi exhaustiva de l’evolució de les embarcacions, de les arts i àrees de pesca i de l’activitat marinera; i la secció Fauna Marina, que ens permet conéixer la forma de vida i el mitjà en què es desenvolupen la gran quantitat d’espècies d’aquesta zona de la mar Mediterrània, gràcies a la riquesa ecològica d’aigües i fons marins.
Fotografies
Cliqueu per ampliar
